Les Cabòries d'en Montilla

Dissabte al matí cap a les 11:00 hores, decideixo anar a menjar una botifarra amb mongetes del ganxet a la Braseria Canel·la, un restaurant del poble on l’especialitat de la casa és la carn a la brasa. Podria haver-hi anat en cotxe, fotre’m la botifarra i tornar cap a casa, però decideixo fer-ho caminant, i en mitja hora hauria d’arribar. En realitat, és un trajecte curtet per muntanya, si agafes el camí correcte…

I dic hauria d’arribar perquè no ho vaig fer, sinó que vaig errar en l’elecció del camí, encaparrat en continuar, vaig anar pujant i pujant, seguint el camí que em duia ves a saber on. Després de mitja hora de pujar sense parar i veure que allò no duia on havia de dur, vaig entendre  que havia errat el camí. Vaig decidir seguir per veure on em duia el camí, i vaig veure un punt de referència que coneixia. Es tractava de la Masia de Can Cuch, bé ara ja no es cap masia sinó que hi estan fent o ja està fet un hotel de luxe, així que cap allà que hi anava. Jo sabia que era massa amunt, i que si arribava a la masia, encara tindria un bon tros a desfer camí per arribar fins l’anhelada botifarra. És més, l’estomac es començava a queixar, doncs no havia esmorçat pensant en el premi final i tampoc duia més que una ampolleta d’aigua petita.

Veient Can Cuch i prenent-la de punt de referència vaig anar seguint un desviament que finalitzava en un munt de bardisses que impedien el meu pas. Era en una carena de la muntanya, i veia entre els arbres del bosc de la vessant del pantà, hi veia uns camps, a sota de Can Cuch, així que vaig decidir tirar bosc avall…

El desnivell era considerable, i tot i ser arrasserat del sol, començava a suar en quantitats desmesurades, realment m’estava guanyant el pa. Tot i caure 3 o 4 vegades degut al terra relliscós, el pendent pronunciat, vaig arribar a un punt on nomès podia fer dues coses. O tornar enrera, o fer-me camí per l’única via que hi veia, una riera seca plena de pedres. I això era el que jo creia, que només es tractava de pedres, però un xic més avall començava la selva de lianes plenes de punxes.

Ai!!! Encara em fan mal les cames i les mans, plenes de les punxades de les maleïdes lianes que em van atacar i no van tindre compassió d’un pixa-pins (del poble això si) amb gana i set.

De fet, en algun moment vaig arribar a pensar que l’havia espifiat, al fer-me una mica de mal al peu, i quedar-me entaforat en una xarxa punxes i pensant que qui culleres m’havia manat fer el cabra. I el que tu veus des de les alçades i sembla poc, per atravessar-ho en un bosc dens, i fotut, és molt més llarg del que sembla o com a mínim en aquells moments tens aquesta sensació.

Finalment, no sense esforços i suor, vaig arribar a una mena de confluencia de rieres, aquest cop si amb aigua, i vaig trobar civilització. Un pal telefònic i el seu ful que em senyalaven el camí a agafar. Un camí pedregut, em va dur fins al camí que porta al pantà i en poca estona era a Can Canel·la. Això si, ja era les 13:00 hores i d’esmorzar res, vaig trucar a la dona i un amic i vam fer un bon tivari. Ah!! Ells van vindre en cotxe, no com jo…