Passejant a ranvespre, mentres es fa fosc pels boscos del Montseny, sol i no em trobo a ningú, i penso quanta gent deu passejar en aquells moments per aquelles contrades?
Imagino que poca gent… restem a casa, inerts davant la televisió o els ordinadors, o potser llegint diaris d’insuflades editorials, mentre a fóra la tardor fa la seva feina. Arribo a una fageda i em crida l’atenció el soroll de les fulles que cauen, mentres lluiten contra el vent per seguir aferrades als arbres, creant una sinfonia de soroll màgic. Alces el cap, miras al cel i veus com cauen poc a poc, com si el temps s’aturès per elles, com si no volguèssin arribar al terra, mort de la verdor.
Ja de retorn ha enfosquit massa i gairebé no m’hi veig però conec el camí. La llum encara em permet prosseguir el camí i els sons del bosc s’han esvaït, no sento cap animal, ja deuen ser hivernant, o potser s’amaguen del soroll que faig en empendre el retorn a la civilització.
Precios!
I ara diuen que arriba el fred de cop a partir de demà. De bojos!!! I encara hi ha qui dubta del canvi climàtic. Quina sort viure aprop del Montseny, nosaltres a Terrassa tenim el parc natural de Sant Llorenç, però no es pot comparar amb la magnitud i immensitat del Montseny.